“Tinc el sentiment de culpa gravat en els gens, culpa que m’acompanya. La sento en el pit com un puny que em tenalla i em parla. Em parla del que del que no vaig veure, del que no vaig saber, del que vaig fer o no vaig fer, al que no vaig aconseguir ja anés per l’acte com per la forma en què va ser fet o dita però no és per a regalar-me un aprenentatge, reconèixer un límit, preparar-me per a un altre moment semblant, no, la culpa ve a desvalorar-me, castigar-me, … insistent”

Aquest text mostra un tipus de culpa disfuncional, que genera tortura en la persona, cap oportunitat per a l’aprenentatge i la cerca de l’equilibri. Afegeix sofriment a la situació i la perpetua, no portant a cap solució creativa i constructiva.

La culpa és una emoció que forma part de les nostres relacions i decisions. Hi ha ocasions on es manifesta i hi ha persones en les quals té una presència constant, interferint en el seu quefer diari i en el seu benestar.

La culpa és una emoció que no té massa prestigi. Quan la sentim la volem eliminar perquè ens resulta desagradable i incòmoda. Però com tota emoció només escoltant-la i atenent-la, que és la forma d’atendre’ns a nosaltres, podem trobar una sortida satisfactòria.

Segons Norberto Levy la culpa és un senyal que s’activa quan s’ha transgredit el codi. I, quin codi? El propi, aquest conjunt de normes que ens guien i que ens permeten salvaguardar els nostres valors. Aquestes normes van ser construïdes en algun moment del nostre passat, vénen determinades pels valors de la família, de la nostra cultura, de la societat i unes altres les hem incorporat en la nostra vida per decisió pròpia ja siguin pròximes a les apreses o diferents a elles.

Com podem transformar una culpa disfuncional que afegeix sofriment a una culpa funcional que permet l’aprenentatge?

Hi ha diversos elements que Norverto Levy distingeix en l’emoció de la culpa i que prenc com a model perquè dóna visió i permet gestionar-la positivament:

• La culpa: el senyal que ens indica que ens hem saltat la norma. Com percebem aquest senyal? Hi ha 3 àmbits on la persona pot sentir la culpa: en el corporal, emocional i mental. En el text inicial es veuen els 3 àmbits.

En el corporal a través d’algun dolor o sensació, sentim l’energia bloquejada, malgastant-la donant voltes al que va passar i no actuem. En l’emocional sentim penediment, inquietud, aclaparament, malestar i en el mental es mostra amb acusacions, autoretrets i un pensament circular que gira al voltant del mateix.

• La norma: quan estem immersos en aquestes vivències no tenim la distància per a veure que té a veure amb un codi que hem infringit.

És moment de sentir els senyals que emet la culpa, parar-nos i preguntar-nos:

o Quina és la norma que no he respectat i que està de fons?
o Està d’acord amb el meu moment actual o és hora de qüestionar-la, actualitzar-la o canviar-la?
o Si continua vigent per a mi, ho és en la forma que jo necessito? o requereix ser adaptada i flexibilitzada al moment present, a qui sóc ara i a la meva situació actual?
o Quins són els meus límits per a complir amb aquesta norma?

Moltes vegades hi ha la creença que aquesta norma que és inqüestionable, immodificable i inamovible i que no hi ha més opció. I ni tan sols ens adonem de la creença que sustenta la immobilitat de la norma de tan impregnats que estem d’ella. El primer pas llavors és:

o Crec que està norma és inqüestionable?
o Aquesta norma és antiga i estic sent fidel a veus del passat, a missatges que vaig rebre que em limiten i que haig de deixar anar? Quines pors o emocions apareixen si la deixo anar?
o Estic disposat a modificar-la i qüestionar-me?

• Culpador/culpat: aquesta parella va de la mà. Quan dic “em sento culpable” només estic sentint el càstig però no veig en el meu al qual castiga. Des de les teràpies humanistes com la gestalt, es tracta de reconèixer aquestes dues parts que conviuen en nosaltres i, en vegada, de valorar-los com dos extrems en lluita que no troben pau, veure’ls com a socis que remen en la mateixa direcció.

Per a això culpat i culpador han d’aprendre a dialogar i arribar a un acord. I, quins són els aprenentatges que ha d’incorporar cadascun?

El Culpador: és “el guardià del codi” i per tant, protegeix alguna cosa. El que marca la diferència és com ho fa, la forma. El culpador, en la culpa disfuncional, desqualifica i castiga al culpat generant amb això una major lluita i polarització de tots dos bàndols.

El seu aprenentatge és recordar la norma al culpat i veure com menysprea i castiga i el mal inútil que infringeix per a passar a ensenyar i generar sortides d’aprenentatge.

El culpat: per part seva, per a potenciar aquest diàleg el culpat ha de veure el rol de protecció que compleix el culpador per a tots dos. I ha de demanar-li al culpador com li ha de tractar i quina és la millor manera per a ell de complir la norma.

Es tracta de trobar un equilibri atenent dos aspectes que són igual d’importants per a mi: que sento i necessito i com puc seguir amb aquest codi que totes dues parts consideren importants
Entrar en aquest diàleg ens fa redefinir valors, qüestionar automatismes, obrir noves formes més d’acord amb qui som ara

• Desvalorarització i càstig: tenen a veure amb una falta de recursos emocionals per a gestionar el diàleg i la situació.

El culpador relaciona actuar amb ser, atacant la esencialdad de la persona d’aquí el mal.“Avui no he cridat a la meva germana, sóc un egoista, sempre vaig a la meva”

I a través dels “tots”, “sempre”, “mai” i “res” , converteix en una sentència i en una realitat permanent etiquetant-se la persona a si mateixa. És important atendre el llenguatge que esgrimim amb nosaltres mateixos: el tipus de paraules i argumentacions i corregir-los cap a un llenguatge més conciliador, amorós i comprensiu de la nostra realitat i possibilitats

A més confon l’empipament amb el càstig. M’enfado per haver-me saltat la dieta i en comptes d’utilitzar-ho per a no seguir en aquesta direcció, em castigo. “No aniré al sopar del dissabte que tanta il·lusió em feia i em torturaré cada dia recordant-me que em vaig passar”, “Així aprendràs”.

En aquest acte també hi ha la idea de redempció, si em castigo, la culpa serà menor perquè pagament per això però clar el fet no canvia i la tortura es manté.. Ens ho repetim amb la idea que no se’ns oblidi i no tornar a fer-ho.

És clar, que no és la millor manera, ja que en comptes de generar comprensió i un espai de tranquil·litat i amorós per a noves accions, ens bloquegem i moltes vegades generem l’efecte contrari

Finalment la culpa, ens treu del present. Ens enfoca en el passat contínuament en comptes d’enfocar-nos en el present, que és on tenim marge de maniobra i les accions que porten a un futur amb aprenentatges incoporats.

Per tant, quan la culpa apareix és temps d’escoltar-se amb respecte i estima i obtenir un aprenentatge:

• Revisar la norma
• Prendre accions per a mantenir la coherència amb la nostra situació vital i qui som ara
• Aprendre del viscut
• Tenir en compte als altres i a nosaltres mateixos
• Responsabilitzar-nos dels nostres actes per a prendre força i avançar
• Mirar-nos amb senzillesa, humilitat i amor reconeixent que, a vegades, encara actuant de bona fe, cometem errors o els resultats no són els esperats i això no ens converteix en pitjors persones, només ens fa persones
• Em centro en el present i en el futur com a lloc per a corregir el timó i generar realitats més satisfactòries

La culpa està molt relacionada amb l’autoestima, l’autoexigència, l’empipament no expressat, el ressentiment, la relacions, no estar en el present de les nostres decisions, com ens deixem culpar per uns altres..

Tot això serà tema per a un altre dia…

CONEIX LA TERÀPIA GESTALT