Les relacions amoroses ens permeten desenvolupar aquesta part vital de l’ésser humà que és estimar i ser estimat. Potencien la nostra autovaloració, ens donen un sentit de pertinença i família, ens nodreixen afectivament, sexualment i ens projecten al futur amb projectes compartits que ens il·lusionen i donen sentit a la nostra vida.

I en el millor dels casos són un bon substrat per a créixer i desenvolupar-se a través de la trobada amb l’altre.

Per això, la ruptura de parella ens afecta tant.. perquè qüestiona la nostra identitat, la nostra autoestima, ens obliga a reconstruir de nou la vida.

És la segona causa en l’escala d’estrès: un bon indicador del que haurem d’enfrontar.

Moltes vegades es trivialitza la separació tant per part de l’afect@t, com del seu entorn. És una cosa així, com: “ah, què us heu separat?. Bé, senyal que no anava bé: doncs millor així”. “Ja trobaràs a una altra persona”.

És una molt bona manera de desautoritzar el dol i el trànsit de doldre’s.

Hi ha una pressió social i/o pròpia per a negar-ho, “per a anar per una altra cosa”, “passar pàgina” i “no mirar enrere”. Com si al no haver-hi mort, o un succés tràgic, o perquè el decidim o l’altr@ era “un no sé què”, això que sentim i que ocupa el nostre ésser, no s’ha guanyat el dret de ser acollit, sentit, inventariat, revisat i digerit.

També pot haver-hi una por de quedar-nos per sempre mirant la relació acabada i no refer la nostra vida.Una por que ens posa en estat d’urgència, per a sortir espitados, a no se sap molt bé on.

Busquem passar-ho ràpid perquè no ens paralitzi i, passa, tot el contrari, que se’ns queda travessat en algun racó ..potser per anys..i de tant, en tant, apareix com una sensació sorda i vaga que ens pesa i alenteix.
És important saber que estàs en dol i que necessites temps per a fer-te a la idea i ordenar la situació en què et trobes durant o després de la ruptura.

Abans de la separació, tot i amb dificultats en la parella, tenies un ordre, una estructura que et sostenia: els caps de setmana, les vacances ajustades, la companyia pròxima, el dia a dia amb els seus hàbits coberts..també el malestar, els desacords, les solituds en companyia, les incomprensions i el desgast.

Se m’assembla a aquestes petita obra feta amb jocs de construcció amb peces, que construïm amb afecte, dedicació i il·lusió per al teu gaudi i el de l’altre, potser inestable i imperfecta, però teva. Ocupa un lloc a la teva casa i en la teva atenció i, un dia, s’enfonsa i et quedes amb les peces en el sòl, sense ordre, desmuntada, amb el buit de la caiguda i la sensació de fracàs.

El difícil és veure que no pots evitar que caigui la torre, el vaixell o l’edifici, observar com se’t colen les peces entre les mans i et quedes amb un munt d’enderrocs sense sentit.

Requereix tornar a ajuntar les peces, ordenar-les, veure el significat i el lloc i funció que tenien en aquesta obra. Revisar el temps dedicat, recordar els bons moments muntant-la, valorar quan vas triar la peça adequada o no vas tenir encert en posar-la, veure el treball en equip, la qual cosa va aportar l’altre i on no va facilitar.

Recordar el bella que era la peça i acomiadar-te d’ella perquè encara que la reconstruíssiu mai seria exactament igual.

Tocarà veure que nova peça vols construir rescatant les peces que et serveixen, algunes d’elles no les tenies inicialment i les va posar aquest altr@ amb el qual vau construir el projecte, veuràs quals sobren i que noves cal afegir per a generar aquesta nova obra que et donarà sentit.

I en el camí d’anar muntant, recordant, t’enfadaràs, ploraràs, negaràs, sentiràs l’amor i agraïment i, un dia, descobriràs que has construït una nova realitat i que ho has fet per tu mism@, que has pogut, que has estat capaç i si la llavor de la transformació s’ha plantat, podràs mirar enrere amb agraïment a tu i a aquell altr@ amb el qual vas construir aquella obra i sense el dolor.

Una obra que et constituirà sempre i que haurà estat l’abonament per a habitar, una mica més savi@, una mica més humil, una mica més ferm, el teu present.

No es pot construir una cosa nova sobre un munt d’enderrocs. Cal recollir, netejar, ordenar, recuperar per a construir una cosa nova. Si et dónes el temps, veuràs que haurà estat un temps valuós i nutritiu i que salis reforceu@, més hàbil i en el doldre, el revisar i ordenar t’has construït.

La teva mirada veurà davant sí un espai que abans s’assemblava buit i erm, i ara és un lloc sòlid i amb bons fonaments per a construir un futur a la teva mesura.

Així que recorda, en el dol per separació és important:

• Reconèixer que estàs en dol i que et dol. No per voler passar pàgina, deixaràs de viure-ho conscient o inconscientment. Però llocs a triar, millor conscientment. La digestió serà més profitosa.

• Acceptar que et sents vulnerable, trist, rabios@, que tens por davant el que passarà, culpable o nostàlgic@. Dóna un espai al que sents.

• Assumir que necessites temps i no per això, durarà eternament.

• Atendre’t i posar ordre en el joc de peces que s’ha desmuntat amb paciència, amb amistat a tu, amb cura.

• Trobar el significat del viscut, per a alliberar-te.